Com ja s’ha explicat, del Tractat de Lisboa podem extreure el creixent caràcter militarista de la UE ja que:
- El Ministeri de Defensa augmenta de manera encoberta els seus pressupostos a través de partides del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç que també van destines a la recerca militar i, a través de l’us de crèdits que després no són retornats. Es tracta d’aportacions reemborsables a empreses per al desenvolupament de projectes tecnològics industrials relacionats amb programes de defensa. El cert és que aquests diners han estat una manera camuflada d’augmentar els recursos destinats a la despesa militar; ja que des de 1997 s’han cedit en forma de crèdits 14.205 M€ i que la part retornada per part de les empreses no arriba a l’1% d’aquesta quantitat. (Xavier Bohigas, 2009).
- Segons els pressupostos generals de l’Estat, les despeses militars (art 27-3) per l’any 2010 són de més de 10.000 milions d’euros. És interessant comparar els recursos dedicats a la recerca militar amb els de la civil. Les partides dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010 corresponents a la recerca civil sumen un total de 7.946,11 M€, això fa que la recerca militar representi un 13% del total de la recerca. Sembla bastant clara quina és la prioritat del govern espanyol pel que fa a la política de recerca. Només cal fer algun càlcul comparatiu: el pressupost assignat a les forces armades és tres vegades i mitja més que el dedicat a recerca sanitària, gairebé quaranta vegades més que el dedicat a la recerca geològicominera i mediambiental, catorze vegades el que es dedicarà a la recerca agrària, i 1,6 vegades el que es gastarà en finançar la majoria dels projectes de recerca de totes les universitats espanyoles i centres de recerca dependents del CSIC.
- Enrere ha quedat el procés de replegui de L’Iraq, una de les pedres filosofals de la primera legislatura de l’Executiu. Apagats els ecos del “no a la guerra” el postulats del Govern segueixen el dictat de la nova estratègia d’ Obama. Amb l’argument de sufocar l’escalada dels talibans, que s’han fet forts a Kandahar, la segona ciutat afganesa, Estats Units, enviarà altres 30.000 soldats a la zona (la xifra de nord-americanes s’elevarà fins a 65.000), fet que reclama un esforç equivalent entre els seus aliats. L’OTAN ha recollit el guant: 25 països afegiran 7.000 militars. Encara que no s’ha concretat qui oferix què, el govern espanyol pensa aportar entre 200 i 420 militars (avui, Espanya té mil unitats en la zona), (Sergio Herrero, 2009). En aquest sentit, és important destacar que un soldat espanyol en guerra suposa una despesa de 1.304 euros al dia.
- Se potencien els euroexèrcits (de cada vegada millor i més dotats i major capacitat d’intervenció exterior) i la pertinència a la OTAN (art 27-7 del Tractat de Lisboa).
- Aprovació de la Doctrina Solana: on la Unió pot intervenir militarment a qualsevol lloc del globus en defensa dels seus interessos, inclòs a través d’atacs preventius (art 28).
- S’està creant un sistema de posicionament via satèl·lit en tot el planeta que tindrà aplicació militar: El Galileo.
- Consolidació de les Missions Petersberg: tasques humanitàries encobertes i de rescat, gestió de crisi i manteniment de la pau, si és necessari mitjançant l’ús de les forces de combat. A la pràctica, significa que la UE avui té la capacitat d’enviar tropes en un plaç de 60 dies durant i per un període d’un any. Però això representa una fal·làcia, ja que a través de les mal anomenades missions de pau o humanitàries es pretén fer operacions de maquillatge a les forces armades, associades a la repressió, als cops d’estat, a l’ultradreta i el terror i van afegir el terme “humanitari” al desplegament de tancs i míssils, i de passada van destinar noves partides de pressupost a les guerres sota el còmput de despesa humanitària. En termes absoluts, entre gener i setembre de 2009, segons el Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs Justícia i Pau, Defensa s’ha gastat 713 milions d’euros en missions de pau, quaranta més que en el 2008.
Aquestes invasions solidàries són un dret exclusiu de les potències. L’agressió humanitària de l’OTAN a Kosovo en 1999 tenia l’objectiu de controlar el trànsit dels hidrocarburs procedent d’Azerbaitjan, sortejant el gasoducte rus. Missió que va culminar amb la declaració d’independència de Kosovo per EEUU i la instal·lació de la mega base de Camp Bondsteel. Per a això, compassivament, van matar a milers de persones, van llançar tones de deixalles atòmiques, van destruir centenars de centres de salut, ponts, escoles i fàbriques.
La missió humanitària d’Afganistan ha costat la vida de gairebé un milió de civils. Mentre estudiaven com extreure els recursos d’Àsia central, llançaven bombes de penjoll i míssils carregats d’urani empobrit. Les vuit milions d’afganeses que avui poden morir de fam no reben més que bombes diàriament. En 2004, els humanitaris del Pentàgon van trobar en el tsunami l’oportunitat d’or per a enviar contingents a la zona d’influència xinesa, reactivar la basi Utapao a Tailàndia, signar acords militars amb Filipines, Singapur i Sri Lanka i fer-se amb el control de Aceh, traslladant el seu porta-avió nuclear Lincoln a aquest enclavament un immens jaciment de gas que connecta l’oceà Índic amb el mar del sud de Xina. I què dir de la missió de pau a L’Iraq, que ja ha costat la vida a milers de civils, amb l’objectiu d’aconseguir petroli a qualsevol preu.
- Hi ha, de cada vegada més tropes a diferents indrets del planeta (Kosovo, Somàlia, Haití, Líban, Sudan, Bòsnia, Afganistan…). Missions en curs:
- EUSEC. RD Congo
- Atalanta: coincidint amb la presidència espanyola, una de les properes tasques que durà endavant l’estat espanyol serà una missió exploratòria que establirà les necessitats per entrenar a les forces de seguretat de Somàlia.
- EU SSR Guinea Bissau. Guinea Equatorial.
- MINUCART. Chad – RCA. Acabà juny 2009.
- UNIFIL. Libre Hidalgo. Líban.
- EUFOR ALTHEA. Bòsnia i Herzegovina.
- ISAF. Afganistan.
- MONUC. RD Congo
- UNMIK. Kosovo.
- Unió Europea i comerç d’armes: els països de la Unió Europea (UE) són el primer exportador mundial d’armament pesat, per davant d’Estats Units i Rússia. Les exportacions d’armament són prèviament autoritzades pels governs dels Estats que la integren. Una política irresponsable en aquesta matèria pot afavorir el sorgiment o recrudescència de conflictes armats, donar lloc a violacions de drets humans, o provocar situacions d’inestabilitat.
Els països de la UE han exportat armament a països com Aràbia Saudita, Xina, Colòmbia, Índia, l’Iraq, Israel, Pakistan, Sud-àfrica o Tanzània. Països en conflictes interns i externs.
La Posició Comuna 2008/944/PESC deixa en mans dels Estats l’aplicació de la política comunitària de control de les exportacions d’armament. Uns Estats que, fins a ara, s’han preocupat més de promoure les exportacions de la indústria de guerra que de prevenir conflictes, protegir els drets humans o garantir la pau i la seguretat internacional. En aquest sentit, la nova regulació no sembla voler canviar la situació. (Eduardo Melero, 2009).
Segons Justícia i Pau, en els últims anys els fluxos d’exportació i importació de material bèl·lic, han tingut un caràcter més regular com a conseqüència de l’entrada de diverses empreses espanyoles en programes de cooperació conjunta en l’àmbit militar (programes Eurofighter, avió de transport A 400M, helicòpter Tigre, carro de combat Leopard, míssils Meteor, Taurus i Iris-T i programa de comunicacions electròniques MIDS). Les exportacions espanyoles de material de defensa van experimentar en l’any 2008 un augment del 0,2 per cent pel que fa a 2007. El valor de l’efectivament exportat ascendeix a 934,4 milions d’euros. Al marge del conjunt de països que componen l’OTAN i la UE, no hi ha cap destinació entre els restants països que destaqui per la regularitat en les seves compres. Les exportacions a aquests països fluctuen any a any, depenent de contractes puntuals de certa importància que puguin aconseguir les empreses espanyoles. Aquestes vendes (263,7 milions d’euros i un 28,2 per cent) es van repartir entre 40 països, entre els quals van destacar El Marroc, amb 113,9 milions d’euros i un 12,2 per cent, materialitzat en 1.015 vehicles militars. Així mateix, van ser rellevants els enviaments a Brasil de 2 avions de transport de tropes (63,4 milions d’euros, 6,8 per cent) i a Colòmbia de 1 avió de transport de tropes (31,1 milions d’euros, 3,3 per cent). Pel que fa al cas d’Israel, sols el primer semestre de 2008 va vendre més que durant tot l’any 2007, en equips de formació d’imatge i contramedida; materials energètics i substàncies relacionades; i armes de calibre inferior a 20mm, bombes, torpedes, coets i míssils.
- Cal destacar que Espanya és ja el vuitè país del món en venda d’armament a països en conflicte o que destinen més recursos a la despesa militar que al desenvolupament humà, com Colòmbia, Israel i Ghana. Espanya és el responsable del 2,19% de les exportacions mundials de material de defensa, encara que per a l’economia espanyola només suposa el 0,51%, pel que el Govern perfectament podria decidir produir-lo però no exportar-lo, sense afectar a la situació econòmica, el que dóna a entendre que si no es prescindeix de les exportacions, és més que per raons econòmiques que per voluntats polítiques.
En 2008 es van ingressar 933 milions d’euros, un 10% més que l’any anterior i cinc vegades més que en 1998, gràcies a les exportacions, de les quals el 35% es van realitzar a països en conflicte o en situacions de tensió, que participen en guerres o que inverteixen més en defensa que en polítiques socials.
Països vetats per la Llei d’Exportació d’Armes, que també prohibeix, amb excepcions, la venda a països sancionats per l’ONU i la Unió Europea, aquells que no respectin els drets humans, que no condemnin el terrorisme ni els quals tinguin un nivell de benestar delicat.
No obstant això, Espanya ven armes a Turquia, Angola, Sri Lanka, Pakistan i Kenya, entre uns altres, pel que l’esperit de la llei s’està vulnerant amb les exportacions a aquests països.
Les principals exportacions realitzades entre 1998 i 2007 van ser aeronaus (32%) i vaixells (29%), mentre que el 11% va correspondre a la venda de combustibles i explosius, com bombes incendiàries, torpedes, míssils o bombes de penjoll.
No obstant això, el Ministeri només indica que categoria pertanyen les armes que es venen, sense especificar quin tipus de material militar és ni qui és el productor ni el comprador. Justícia i Pau critica que les exportacions armamentistes estiguin sotmeses a la Llei de Secrets Oficials, que dificulta la informació.
- Espanya compta amb mercenaris per a les seves guerres brutes. Com és sabut, els vaixells espanyols que pesquen en aigües de l’Índic, en la zona de Somàlia, van a contar amb vigilància privada per a la seva autodefensa dels “pirates”. A aquests vigilants se’ls va a dotar d’armes llargues, és a dir, d’armament militar del que fins a ara l’exclusivitat la tenia l’exèrcit. Com ni l’armament ni les funcions dels vigilants permetien això, el Govern del militarista ZP ha modificat el Reial decret de Seguretat Privada, així com el reglament d’Armes de gener de 1993. D’aquesta manera, es vendrà material de defensa de fins a la categoria quatre, que inclou metralladores i míssils, a empreses privades per a ús privat, el que significarà que Espanya entra a participar en la privatització de la guerra i el foment dels exèrcits de mercenaris. Amb això es donarà funcions paramilitars als vigilants i, amb això, es dóna entrada plena als mercenaris en aquelles guerrilles encobertes on l’estat espanyol no vol tacar-se directament les mans. Per a aquestes missions paramilitars ZP no necessitarà el control del Parlament atès que els mercenaris no són l’exèrcit en sentit estricte.
- Enfortiment de la relació entre la UE i la OTAN (neocolonialisme – imperialisme – ordre mundial).
Per tal que la UE pugui desenvolupar una política de defensa i seguretat, la seva relació amb l’OTAN, i per tant amb els EUA, és primordial. L’acord conegut com "Berlín +", signat el 2003 per Solana i el llavors Secretari General de l’OTAN, Lord Robertson, estableix la naturalesa de la cooperació entre la UE i l’OTAN, permetent a la primera utilitzar els coneixements de planificació i els recursos logístics d’aquesta última. La UE i l’OTAN estan duent a terme operacions conjuntes a l’Afganistan.